La necessitat dels rites de pas: adeu, iaia

Fa dos dies va morir una dona gran, enorme, d’energia exhultant i generositat infinita. I no parle de la Carrà, sinó de la meua iaia. Rafaella Carrà va ser un referent feminista de reivindicació de la sexualitat de la dona, la meua iaia, una dona valenta i decidida que, tot i no anomenar-se feminista (o almenys jo no ho recorde), es va posar pantalons i es va traure el carné de conduir quan molt poques ho feien. Ella presumia orgullosa dels seus 90-60-90 de joventut, de ser la més guapa del barri i de portar tots els xicons “de calle”. Ella, que es va fer un vestit amb una cortina, va conquerir el cor del jove més alt i ben plantat en la festa d’aniversari de la seua cosina. Però també era la més ràpida pujant-se a la figuera de la seua planta baixa i tan forta o més que el seu germà. 

La meua iaia era LA MATRIARCA, així, en majúscules. Mare d’una filla i un fill, amb tres netes i quatre nets, com sols saben fer les iaies mediterrànies, era capaç d’organitzar un dinar per a 25, de cuidar de 6 dels seus nets alhora, cosir disfresses per a tots i preparar “numerets” artístics amb la seua parella eterna, Juanito, el meu iaio. Ella era Amparín, era la teta, la iaia. 

Va treballar incansablement des de ben menuda, va viure una postguerra amb tot allò que implica, però mai no va perdre el somriure. No va poder anar a l’escola, però es va traure el graduat escolar sent jo ja adulta. Igual et posava dels nervis que et feia pixar-te de risa amb 30 segons de diferència. Ella ens cosia bossetes i davantals per a jugar a perodistes, a mestres o a cuineres; ens feia pasta de pà per a fer figuretes, pizza per a sopar o macarrons amb tonyina per dinar la nit de Nadal. Ens donava tres trossets de formatge o llonganissa de Pasqüa, “un per a ara, un pa’ després i un pa’ que no tornes més”. Ens contava acudits de soldats que duien gelats derretits a la butxaca, i les històries d’Enriquito, que no parava de tenir accidents. Era pallaseta, una mica bruixa i artista vocacional, deia que no cantava bé, però jo donaria el que fora per tornar a sentir-la entonar “blanca y radiante va la novia”. 

Ja fa uns quants anys que l’Alzheimer li va anar furtant la memòria i la llum, maleïda malaltia que l’ha fet desaparèixer a poc a poc, just el contrari del que ella hauria volgut.  Ahir la vàrem acomiadar, en un acte brevíssim que em fa qüestionar-me cap a quina mena de societat anem, si no som capaços de parar i dedicar temps per dir adéu a una persona tan gran com ella, una persona que ho plenava tot amb la seua presència… El servei funerari no va durar ni 10 minuts, i la persona que el va dirigir ens va instar a triar sols un record d’ella i guardar-lo per sempre. Un record?? Si podria emplenar deu pàgines contant anècdotes! 

La progressiva laïcització de la nostra societat ens ha portat coses bones, però també hem perdut els rites de pas. Els grecs antics dedicaven dies a acomiadar una persona, Homer descriu amb detall com els herois eren honorats amb jocs esportius, cerimònies religioses, banquets… Com hem arribat als 10 minuts d’ara? Nàixer i morir són el principi i el final de la vida humana, són moments que ens connecten amb la nostra essència, amb la nostra espiritualitat i requereixen temps i presència. El capitalisme ens impulsa a còrrer i no parar, a negar les nostres emocions i reprimir-les, perquè dedicar el temps necessari per expressar-les i viure-les ens impediria tornar a produir immediatament. 

Jo ara he de fer el meu dol, explicar-li-ho a la meua filla, plorar i reconciliar-me amb el record de la meua iaia per poder recordar-la com ella era, alegre i plena de vida. I necessite temps. 

Adios, yaya, ¡te queremos hasta las estrellitas!